La Teràpia Centrada en Solucions

Des d’aquest plantejament no es treballa només amb pacients individuals (“teràpia individual”), però tampoc insisteix a tenir a tota la família en la sessió (“teràpia familiar”) es convoca a tots aquells que poden ajudar a generar solucions.

Es rebutja la metàfora de la profunditat, segons la qual el que succeeix en un determinat nivell de l’existència s’explica/és causat pel que succeeix en nivells més profunds (l’inconscient, les experiències infantils,  etc), la tasca no és buscar claus ocultes per sota dels clients diuen, sinó simplement ajudar-los a parlar/narrar de tal forma que puguin trobar vies de solució, alternatives més positives que la queixa.

Una altra característica del plantejament és el rebuig de la idea del normativisme, no es creu en un únic patró de persona “sana”, ni en un ideal de “família funcional”, més aviat existeix una multitud de diferents maneres d’actuar i comportar-se, i que cap d’elles és a priori superior a cap altra.

D’altra banda, des de la TCS es postula que “problema” i “solució” són categories discontínues . És a dir, dues persones que acudeixen a teràpia amb una queixa similar (i que per exemple podrien ser diagnosticades per un psiquiatre com a depressives, per exemple) poden generar solucions molt diferents al final de la teràpia (per exemple, una dedicant-se més al treball i ampliant el seu cercle d’amistats; una altra centrant-se més en la família i sent més selectiva amb els seus amics).

I al revés: pot haver-hi solucions molt similars per a “casos” molt diferents (p. ex. una família que acudeix amb un membre que sofreix una malaltia física crònica pot plantejar objectius i desenvolupar línies d’acció molt similars als que proposa una noia tartamuda).

Les implicacions d’aquest punt de vista radical (i tan contrari a les premisses tradicionals que comparteixen la immensa majoria de les psicoteràpies) són clares:no fa falta conèixer el problema per a solucionar-lo.

Per tant, en TCS no considerem necessari tenir informació sobre el problema, ni conèixer la seva freqüència o la seva naturalesa, ni tampoc la seva història ni el seu gènesi. El terapeuta pot passar directament a parlar de les solucions: identificar què és el que volen aconseguir els clients;  detectar els seus recursos i/o els de la xarxa social i/o professional; ajudar-los a trobar maneres d’aconseguir-ho; buscar modes de mantenir en marxa aquests assoliments.

Un altre pressupost és que els clients tenen els recursos necessaris per a aconseguir els seus objectius, encara que per moments puguin no usar-los o tenir-los oblidats. La teràpia se centra activament en els recursos dels clients, és a dir, en aquelles ocasions en les quals no es dona el problema (excepcions) o en aquells aspectes relacionats amb un futur sense el problema.

La tasca del terapeuta és mobilitzar aquests recursos, ajudar a la família al fet que s’ajudi a si mateix, i fer-ho a més en el menor temps que sigui possible. La manera de mobilitzar aquests recursos és a través de la conversa, que  se centra deliberadament en la superfície de les coses, sense buscar factors subjacents o fenòmens ocults.

La TCS sí que comparteix amb les altres orientacions de teràpia familiar el que podríem denominar el punt de vista contextual , és a dir, la tendència a analitzar els fenòmens dins del context  que en el qual es produeixen. A més, aquest context s’entén sobretot des del punt de vista interpersonal, posant l’accent en les relacions circulars  que s’estableixen en el present  entre les conductes d’una o diverses persones .

Una altra conseqüència d’aquesta manera de veure les coses és que considerem que en teràpia és suficient amb introduir un canvi petit  en la situació, sempre que aquest canvi sigui advertit per altres membres del sistema, ja que llavors retroactuarán sobre ell ampliant-ho (el que s’ha anomenat “efecte de bola de neu”).

Aquest model suposa una crítica frontal a les pràctiques de patologització, medicalització que tradicionalment han caracteritzat a la psicoteràpia (i a la societat occidental en el seu conjunt).

Des d’una posició constructivista i centrada en solucions, l’ús d’etiquetes diagnòstiques o la retolació d’uns certs fenòmens socials com a patologia (la “ludopatia”, l'”addicció al sexe”, l'”addicció a la televisió”) no és un exercici neutral en el qual es nomenen  uns certs fenòmens que ja existien abans de ser nomenats, sinó una manera de crear-los. I de crear-los, a més, com a entitats internes, individuals, aïllades del seu context sociocultural.

A més, la creació d’aquestes entitats (o de conceptes com a “inconscient” “mecanismes de defensa”, etc.) comporta una certa definició de la relació (Watzlawick, Beavin i Jackson, 1967) en virtut de la qual una elit de professionals (en el nostre cas, psicòlegs o psiquiatres) s’autoproclamen com a experts, capaços  d’interpretar el  veritable  significat d’unes certes situacions o conductes. Apostar per un enfocament centrat en les solucions suposa també, per consegüent, proposar una lectura diferent, més democràtica i igualitària, de les relacions entre els professionals i les persones a les quals atenen. 

La teràpia centrada en solucions  segueix una línia diferent (encara que complementària) a la qual es manté en una teràpia convencional. Mentre que en una teràpia tradicional es tracta, metafòricament, de reduir l'”espai” que ocupa el problema, amb el que es creen noves alternatives i opcions, la teràpia centrada en solucions intenta directament augmentar els aspectes no-problemàtics, amb el que en definitiva es redueix també la grandària del problema.

Així, la TCS treballa en primer terme amb les solucions, ajudant els clients a identificar el que volen aconseguir treballant per a marcar i ampliar aquelles ocasions en què de fet ho aconsegueixen i fomentant que els clients assumeixin el control i la responsabilitat pels canvis aconseguits.

No obstant això, si aquesta línia de treball no genera avanços suficients, la terapeuta pot abordar la situació des del plantejament complementari, intentant reduir la conducta problema, i reprenent la línia de les solucions quan apareixen els canvis.